1)-Arquitectura i construcció sostenible- El Periódico-2-3-02
2)-Els ciutadans i la sostenibilitat-El Periódico-26-5-01
3)-La Arquitectura y la sostenibilidad.
4)-La sostenibilitat i la revolució pendent del consum-L'INFORM
5)-Las envolventes en los Edificios. ENVOLVENTES 02-12- 02
6)-Presentació d'un habitatge unifamiliar aïllat. Publicació Un
Baixar els articles en format DOC(WORD).
Aqui1). ARQUITECTURA O CONSTRUCCIÓ SOSTENIBLE ?
(El Periódico 2-3-02)
La sostenibilitat és un concepte ampli i complexe que implica l’equilibri entre el medi natural, l’ús de la tecnologia i les necessitats socio-culturals d’una col.lectivitat.
Aquesta complexitat ha estat recollida tradicionalment per l’arquitectura mentre que la construcció, entesa com una part de l’arquitectura, ha assumit els aspectes tècnics i ha permés executar algunes de les premises establertes per l’arquitectura. Si bé, tota arquitectura és construcció, no tota construcció és arquitectura: no és suficient incorporar determinats gadgets ,(artefactes), per l’estalvi energètic a la coberta, a la façana o a les finestres d’un edifici. Els elements necessaris per la sostenibilitat han d’estar integrats en la matriu formal i funcional dels edificis i formar un tot unitari.
Nosaltres defensem una arquitectura sostenible. Perquè és capaç per una banda, de retrobar, a un cost raonable, l’equilibri tecnològic i energètic i per l’altra, anant més enllà de les imposicions de les lleis uniformadores i conservadores del mercat, de proposar usos i significats nous atenent els canvis emergents. Per exemple, l’ús dels hivernacles i patis interiors per raons d’estalvi energètic i control de la temperatura i la humitat poden crear espais intermitjos sugerents, de la mateixa manera que la recuperació de les cobertes dels edificis en jardins, per raons ecològiques, poden sugerir una nova lectura de la ciutat.
Fer arquitectura sostenible significa aplicar equilibradament les noves tecnologies i mai convertir-les en una excusa per vendre una imatge determinada com sembla que succeix en moltes promocions públiques i privades. Significa també reinvindicar, un cop més, la capacitat motora que han de tenir les administracions envers la cultura ,(enfront a la cultura-basura del mercat), i exigir el rigor necessari a tots els professionals i les institucions relacionades amb el procés constructiu, per tal d’evitar de qualificar com a sostenibles actuacions que incorporen parcialment alguns dels conceptes que la conformen.
Fidela Frutos Schwöbel, arquitecta
Josep Maria Sanmartín Burgués, arquitecte
2). ELS CIUTADANS I LA SOSTENIBILITAT
En els països desenvolupats l’increment del
“nivell de vida” ha anat paral•lel amb l’increment
del consum energètic i la producció de residus. Tots els
ciutadans en som responsables però, al mateix temps, podem incidir
per resoldre-ho, tant a nivell individual com a col•lectiu:
1. Exigint als responsables polítics
locals l ’elaboració de l’Agenda 21 en cada
municipi com a pla estratègic per a la
sostenibilitat que serveixi de base en la definició
o revisió dels plans urbanístics municipals pel disseny
de les ciutats. Implicar-se com a ciutadans
perquè es fomenti la ciutat compacta en front
les urbanitzacions de baixa densitat que consumeixen molt sòl
i recursos, es potencií els recorreguts
a peu en front de l’automòbil, s’orienti correctament
els carrers i els edificis per incrementar l’eficiència
energètica a l’estiu i a l’hivern,
s’estableixi un màxim de consum energètic en els
edificis i unes bonificacions en els impostos
per l’estalvi energètic i d’aigua potable, es
fomenti l’arquitectura bioclimàtica, etc.
2. Exigint als responsables de l’edificació.
(promotors, constructors i tècnics) una
arquitectura respectuosa amb el medi ambient amb l’aplicació
de mesures d’estalvi energètic
com l’orientació a sud dels edificis, la minimització
de les finestres a nord i l’optimització de les finestres
a sud per una major captació solar, la
integració arquitectònica dels elements captors per
calefacció, aigua calenta i electricitat, l’ús dels
espais intermitjos ,(balcons, terrasses, patis),
com a reguladors de la temperatura, etc. Exigir també
mesures per l’estalvi d’aigua potable i el reciclatge de
l’aigua pluvial o escollir els materials
constructius amb criteris ecològics, etc.
3. Consumint de manera responsable a partir
de les activitats quotidianes com reduir el
consum elèctric mitjançant aparells i bombetes de baix
consum, no il•luminar els espais desocupats,
utilitzar productes de neteja i manteniment ecològics,
escollir envasos reciclables, rebutjar productes amb emba-latges no
ecològics, adaptar els nostres jardins amb plantes autòctones
per minimitzar el consum d’aigua, etc.
Aquestes són un seguit d’eines que tenim els ciutadans
per co-responsa-bilitzar-nos en l’assoliment d’una societat
sostenible i recordar també, que com a consumidors tenim un gran
potencial de decisió per rebutjar tots aquells productes no respectuosos
amb el medi ambient com ja ha quedat demostrat en la no acceptació
dels productes transgènics.
Fidela Frutos Schwöbel, arquitecta
Josep Maria Sanmartín Burgués, arquitecte
3). LA ARQUITECTURA Y LA SOSTENIBILIDAD
La sostenibilidad es un concepto amplio y complejo que implica el equilibrio
entre el medio natural, el uso de la tecnología y las necesidades
sociales y culturales, ya sea a nivel local como global, así
como el equilibrio necesario entre el individuo y la colectividad.
Partiendo de los principios democráticos y profundizando en ellos,
pretende dar una respuesta realista al desarrollo ilimitado por parte
de la cultura occidental y propone una visión ética y
global del desarrollo económico, considerando como un ecosistema
más aquellos organizados por la humanidad y por tanto, sujetos
a leyes similares de equilibrio, evolución y capacidad de carga
del sistema.
Si hasta ahora los referentes que identificaban a un colectivo y su percepción de la realidad estaban sujetos a un entorno geográfico concreto, actualmente se está produciendo una visión más individualizada de esta realidad que depende cada vez más de las posibilidades de acceso a los nuevos medios de comunicación y del tipo de circuito informativo.
Por ello, la sostenibilidad es un intento de sistematizar
estos cambios, dotando de lenguaje y de referentes a este proceso de
abstracción que la cultura occidental viene manifestando a lo
largo de su historia.
Dar respuesta al nivel alarmante de empobrecimiento cultural, a las
"democracias técnicamente correctas" que reducen la
participación ciudadana a mínimos preocupantes, a la cultura
basada en el rendimiento económico y el éxito inmediato,
a la exhibición tecnológica de cualquier poder a costa
de otras culturas o de los recursos naturales o a la banalidad como
único contenido, son algunos de los objetivos propuestos por
la "cultura y el pensamiento sostenible".
La arquitectura ha sido uno de los interlocutores por
excelencia entre el ser humano y su entorno, tanto para protegerse como
para actuar sobre él.
Partiendo de unos recursos limitados, ha sido capaz históricamente
de expresar las necesidades humanas en cada época, ya sean individuales
o colectivas, ser representativa de su estado tecnológico, social
y artístico y proponer soluciones más o menos equilibradas
respecto al entorno natural. En sus inicios por una concepción
del hombre integrado a la naturaleza y más tarde, como sistema
de producción, por las propias limitaciones tecnológicas.
La complejidad, la interdependencia o la reflexión sobre el propio sistema son instrumentos de la sostenibilidad pero también lo son de la arquitectura. Ambas parten de múltiples premisas y son capaces de dar una respuesta global a múltiples demandas de diversa naturaleza.
La arquitectura, desde su propia disciplina, es capaz de asumir las premisas de la sostenibilidad en su matriz formal y funcional e integrarlas como estrategia de proyecto y de establecer una relación compleja entre éstas y el espacio arquitectónico a partir de un equilibrio razonable entre los recursos económicos y medioambientales :
Los espacios se convierten en verdaderos controladores climáticos ya sea para calefactar como para refrigerar y las fachadas y las cubiertas en generadores energéticos, la movilidad de ciertos paramentos impide el sobrecalentamiento del interior, en las cubiertas, mediante gárgolas explicitadas en la fachada, se recoge el agua pluvial para su posterior reciclaje o bien se transforman en espacios vegetales que absorben los contaminantes y proporcionan oxígeno y humedad ambientales, la vegetación existente o la prevista en el proyecto puede proteger del viento frío procedente del norte en invierno mientras que en verano reconducirlo para refrigerar, etc.
El uso de los elementos captores en el proyecto arquitectónico
sugiere el juego entre vacío y opacidad o el contraste entre
materiales tradicionales y tecnológicos. Son elementos integrados
que por su tamaño y textura, ya sea en fachada o mediante espacios
intermedios, definen un lenguaje arquitectónico determinado y
permiten al usuario percibirlos como una máquina de intercambio
energètico. Las cubiertas, convertidas en nuevos jardines urbanos,
sugieren un nuevo uso y lectura de la ciudad.
Todos ellos son intrumentos arquitectónicos contundentes que
ayudan a definir el carácter del edificio y su entorno.
El conocimiento actual de los ciclos de vida de los materiales de la construcción y su repercusión en la salud o en el medio ambiente o la aplicación de los medios informáticos existentes que simulan el comportamiento energético de un edificio, nos permite ver la interdependencia de las decisiones tomadas y entender el proyecto arquitectónico como un proceso más amplio al estrictamente de proyecto y de ejecución. Es el caso de la deconstrucción de los edificios que requiere un rigor proyectual muy estricto, ya sea para la reutilización y reciclaje de sus componentes o su traslado posterior a otro lugar, en cuyo caso, a la dificultad técnica y constructiva hay que añadir la reflexión social y cultural sobre la posibilidad de diferentes emplazamientos.
Proyectar la arquitectura desde la sostenibilidad significa en definitiva hacerlo desde un nuevo modelo de variables que facilita un análisis más global y crítico del proyecto arquitectónico y de todos los ámbitos del proceso constructivo.
Así, actuaciones supuestamente "sostenibles" por un ahorro energético en el consumo al utilizar energías renovables, resultan ser mucho más costosas medioambientalmente al proponer energías de apoyo no adecuadas si analizamos la totalidad del sistema.
Ciertas propuestas para la captación de las energías renovables en fachada, en cubiertas o en ventanas son tratadas como instalaciones añadidas sin ningún tipo de diálogo arquitectónico. Detrás no hay arquitectura, son puro trámite ante la mayor sensibilidad de la sociedad por el medioambiente y algunas parecen obedecer a ciertas consignas políticas o comerciales.
Las nuevas tecnologías de ciertas "arquitecturas
sostenibles", tanto en los material como en las instalaciones,
deberían ser analizadas en su conjunto para valorar si el sobrecoste
económico y medioambiental ofrecen unos valores razonables, asumibles
dentro del proyecto arquitectónico, y determinar si su uso obedece
a un cierto afán exhibicionista o como una razón en sí
misma.
Parece ser más fácil aplicar la tecnología para
resolverlo todo que pensar en la propia arquitectura o justificar un
sobrecoste por el incremento "necesario" de la tecnología
que dedicarlo a una mejor calidad arquitectónica que resuelva
con mecanismos relativamente sencillos el confort de los usuarios.
Frente a la primacía de la economía y la eficacia del mercado que ha relegado a la arquitectura a la simple construcción, al puro espectáculo o la ha calificado interesadamente de "arquitectura de diseño", a la cual sólo unos pocos tienen derecho para así negarle su gran valor cultural y representatividad social, la arquitectura debe reivindicar de nuevo su papel motor en la emergente cultura de la sostenibilidad, reelaborar de nuevo el equilibrio entre la tecnología y el consumo energético y proponer nuevos usos y significados ante un mundo cada vez más abarcable y limitado.
La situación actual no es la más idónea
para el profesional de la arquitectura porque nunca había estado
tan abandonado a su suerte como ahora, al haber desaparecido la complicidad
del mundo político y de las administraciones con respecto al
valor cultural innegable que tiene la arquitectura frente a la sociedad.
Pero también hay que decir que los arquitectos, a igual que el
conjunto de las sociedades democráticas, quizá estemos
abandonando nuestra responsabilidad colectiva sobre la cultura.
Por todo ello, se quiera o no creer en las bondades de la arquitectura sostenible, nadie puede negar la magnífica ocasión que ella representa como reflexión y compromiso social con la sociedad democrática del s. XXI.
Fidela Frutos Schwöbel
Josep Maria Sanmartín Burgués
4)- LA SOSTENIBILITAT I LA REVOLUCIÓ PENDENT
DEL CONSUM
LA DEMANDA SOSTENIBLE COM A REPTE DE LA CULTURA OCCIDENTAL
Aquest escrit el volem iniciar esmentant alguns fets escollits de manera aleatòria, però, que creiem prou significatius:
El primer fa referència a la ja coneguda producció
de fusta il•legal procedent del Brasil, equivalent al 80% de la
fusta exportada, i de com diferents col•lectius i persones estan
amenaçats de mort per denunciar-ho.
El segon al creixement urbanístic a la Vall d’Aran, amb
motiu de l’ampliació de les pistes d’esquí
de Baqueira-Beret, on l’actual 65% dels habitatges construïts
en els darrers anys són segones residències que s’ocupen
només durant dues setmanes l’any.
I el tercer sobre el turisme internacional creixent com a gran consumidor
d’aigua i altres recursos, d’energia i generador de grans
quantitats de residus.
Els tres fets són reflexa de la capacitat de
consum del món occidental degut al millor “benestar econòmic”
que es tradueix en la demanda creixent de productes i serveis. És
evident que tots tres “generen riquesa”, si bé, molt
probablement, en l’avaluació dels costos no han estat contemplats
el valor de la vida humana ni la qualitat medi ambiental. En aquesta
transacció econòmica hi ha diversos intermediaris i fonamentalment
algú que, exercint la seva “llibertat individual”,
decideix consumir aquests productes i serveis i per tant, li dóna
viabilitat econòmica.
Significa que aquest consumidor és culpable d’aquests fets?.
Ho sigui o no, el que és evident és que sense la seva
demanda l’oferta de determinats productes o serveis seria nul•la
o molt més reduïda.
La paraula demanda és, potser, la qüestió
clau que cal abordar i, molt concretament, quins poden ser els mecanismes,
si existeixen, que permetin assolir uns nivells compatibles d’aquesta
demanda amb el medi ambient.
És evident que això s’escapa de l’àmbit
estrictament arquitectònic i urbanístic per les seves
implicacions econòmiques, socials i culturals, però creiem,
que només des d’una vessant general és possible
assolir la problemàtica medi ambiental i un nivell sostenible
per la nostra societat globalitzada, ja que fer-ho parcialment només
retardarà el problema en el temps.
En aquest sentit és força entenedora la tesi proposada
per l’autor Jorgen S.Norgard a nivell de demanda energètica
que perfectament es pot aplicar a altres qüestions. En ella es
diu que el gran estalvi energètic que es pot produir en els propers
vint anys, a través de la tecnologia amb nivells elevats d’eficiència,
pot ser superat un altre cop si la demanda en comptes d’estabilitzar-se
i disminuir continua creixent il•limitadament com a resultat dels
nivells creixents de confort. El panorama no és molt esperançador
si recordem que això s’agreujarà amb la incorporació
dels països en vies de desenvolupament al sistema de mercat imperant,
els quals assoliran nivells similars de consum de matèries primes
i d’energia i de producció de contaminants.
Tornant al fet de l’ampliació de Baqueira-Beret,
i fent un supòsit que s’hi apliqui tota la tecnologia actual
pel que fa a criteris medi ambientals en l’edificació (estalvi
d’energia mitjançant sistemes solars passius i actius,
ús de materials ecològics, estalvi d’aigua potable,
etc.), els efectes beneficiosos d’aquests quedarien probablement
superats per la destrucció d’aquest territori d’elevada
qualitat medi ambiental i pels efectes negatius de l’increment
de població impossibles d’absorbir per aquest indret (augments
dels residus urbans, de la contaminació dels gasos d’efecte
hivernacle pel major trànsit de vehicles, del soroll, etc.).
La problemàtica medi ambiental, doncs, no es resol només
des de la tecnologia, com sembla defensar-se per a la nostra tranquil•litat,
ja que els sistemes naturals tenen una capacitat de càrrega determinada.
El que ens ve a dir Jorgen S.Norgard és que les possibilitats
de la tecnologia per reduir els desequilibris naturals no són
per ara infinites. Així, qualsevol discurs basat en les “meravelles
tecnològiques” per arribar a una societat respectuosa amb
el medi ambient és un discurs” interessat” que només
resol la problemàtica medi ambiental a curt termini.
Entenem, doncs, que cal una re-formulació del
concepte de la demanda, i per tant del consum, amb criteris de quantitat
i qualitat. El consumidor és el que escull, estant en les seves
mans fer-ho de manera responsable, i té el dret i el deure de
saber quins són els efectes d’aquest consum.
Però, ho ha de fer sol? Evidentment que no! Les institucions
públiques tenen una gran responsabilitat que no sempre sembla
complir-se. Només cal veure com les fites del Protocòl
de Kyoto en la reducció dels gasos d’efecte hivernacle
a l’atmosfera no s’estan assolint. O com alguns membres
de la Comissió Europea (concretament els representants espanyols!)
ja diuen que, per garantir l’actual “nivell de vida”,
és impossible assolir l’increment anual del 6% del consum
elèctric a Espanya sense recórrer a l’energia nuclear,
la qual qualifiquen de neta perquè no emet diòxid de carboni
a l’atmosfera (opinió compartida per les grans empreses
elèctriques propietàries de les centrals nuclears, és
clar). No cal dir que aquest increment del consum era més que
previsible en el sistema econòmic imperant i que, en comptes
de potenciar l’estalvi energètic i les energies renovables
des de fa vint anys, s’ha permès que la situació
arribi a nivells difícilment resolubles a curt termini i amb
l’opinió pública “sensibilitzada” per
una possible interrupció del subministra elèctric.
Si la primera qüestió clau que es plantejava era la re-formulació de la demanda, la segona és si l’actual sistema econòmic és capaç d’assimilar aquesta demanda responsable? Amb els criteris actuals de creixement il•limitat i insostenible possiblement que no. Però si no es fa, la crisi ecològica acabarà afectant al propi sistema. Ens trobem davant d’un gran repte per la nostra civilització, on els ciutadans ja han començat a organitzar-se i a proposar solucions més que viables i que els responsables polítics encara no sembla que hagin agafat seriosament si no és per raons electorals.
Com ja es deia inicialment, aquestes reflexions s’escapen de l’àmbit arquitectònic i urbanístic, però, són el rerafons que té tot professional vinculat al mon de la construcció preocupat pel medi ambient.
LA NORMATIVA COM A EINA ESSENCIAL EN EL TRACTAMENT DEL TERRITORI I DE L’EDIFICACIÓ
Resoldre aquesta enorme contradicció no és l’objectiu d’aquest article, però sí, determinar certs mecanismes o actituds claus que, al nostre entendre, poden fer avançar cap a la direcció desitjada. Actualment podem dir que tenim perfectament identificades les causes de la problemàtica medi ambiental i les seves gravíssimes conseqüències que ja comencem a patir. Per una altra banda des de fa anys es venen realitzant fòrums, conferències, tot tipus de debats o publicacions elaborades des de la pròpia administració o entitats privades que detallen la problemàtica medi ambiental i que donen les possibles pautes d’actuació. Aleshores, per què no s’apliquen? Per què com a professionals de l’arquitectura tenim tan poques eines normatives i acaba sent moltes de les vegades un acte de bona voluntat amb el client? Per què com a ciutadans podem intervenir tan poc en l’elaboració del planejament urbanístic general, depenent bàsicament de la millor o pitjor actitud democràtica dels governs municipals i que massa sovint s’acullen als “mínims democràtics” (mínims legals) de la normativa, no havent cap garantia que les aportacions ciutadanes siguin tingudes en compte quan s’està qüestionant un model territorial amb elevades conseqüències medi ambientals i evidents guanys econòmics al darrera? Per què no hi ha una major incidència sobre els ciutadans per un consum responsable i no només quan ja és massa tard com és el cas de les reserves d’aigua? ...
Entenem que la resposta a aquestes i moltes altres qüestions és sens dubte legislativa, és a dir política. Els instruments han de ser clars i objectius, no dependre de voluntats i, fonamentalment, han de concretar solucions viables i precises aplicables a tots els àmbits. Actualment gaudim d’aquests instruments? Està clar que el model territorial que s’està aplicant és sostenible? Les directrius del planejament urbanístic general i el derivat són obligatòries en l’àmbit medi ambiental? Existeix una legislació general que obligui a tots els edificis l’eficiència energètica i l’ús de les energies renovables? Existeix una normativa de rang superior que racionalitzi el consum d’aigua? ...
Fins ara el Model Territorial escollit, amb la connivència
de molts polítics locals i independentment de la grandària
del municipi, ha implicat l’ocupació del territori que
el mercat ha consolidat expulsant a molta gent de les grans ciutats
per l’encariment dels habitatges (afavorit per la reducció
dràstica des de l’any 1993 de la promoció d’habitatge
protegit per part de l’administració).
Les zones ocupades ho han estat, en la gran majoria dels casos, a partir
del model extensiu, poc dens en l’edificació i sense barreja
d’usos (model que consumeix molt territori, és car per
la gran superfície de viari que requereix, afavoreix la mobilitat
amb cotxe en detriment de la peatonal, etc.).
Les infrastructures s’han anat consolidant com a unió d’aquestes
noves àrees d’ús residencial amb les àrees
de treball i de serveis. O han anat apareixent de noves degut al col•lapse
viari al marge, moltes vegades, de la qualitat medi ambiental i paisatgística
del territori. Pel que fa a aquestes infrastructures, el desplaçament
d’habitants del Barcelonès a la segona corona metropolitana
(la primera ja està quedant esgotada), la desestructuració
territorial, la inadequada gestió urbanística municipal
en masses casos o les superposicions de competències entre les
diferents administracions, entre d’altres, ha fet que aquestes
hagin anat apareixent en el territori resolent la necessitat exclusivament
viària sense tenir en compte les característiques de l’entorn
geogràfic.
Aquestes infrastructures s’han ocupat sovint per àrees
comercials, desitjades també pels polítics pels beneficis
econòmics immediats a les arques municipals, i accessibles només
en cotxe la gran majoria de les vegades.
Alguns dels efectes ja coneguts per aquest model territorial són l’increment de la problemàtica del trànsit i la contaminació pels gasos d’efecte hivernacle, la reducció del teixit econòmic de les ciutats o dels barris propers on es situen les àrees comercials, l’empobriment socio-cultural de les noves àrees exclusivament residencials, una ocupació preocupant del territori, l’increment del consum d’aigua potable i un llarg etcètera.
Fa poc ha estat aprovada la Llei d’Urbanisme a Catalunya on per primer cop s’introdueix el concepte de sostenibilitat i l’avaluació d’impacte ambiental en el planejament urbanístic. No és la nostra intenció fer-ne un anàlisi, ja hi ha els experts en la matèria, però sí extreure’n una primera impressió que sorgeix al contrastar-la amb l’experiència professional i amb la participació activa com a ciutadans en les propostes alternatives a la revisió del Pla General d’Ordenació Urbana d’un municipi proper a Barcelona menor als 10.000habitants.
L’urbanisme és una funció pública
on la participació ciutadana és fonamental. Creiem que
l’articulat on es descriuen els mecanismes d’aquesta són
insuficients i que “cal elaborar des del Departament de Política
Territorial i Obres Públiques, ..., la guia de participació
ciutadana de suport als municipis per a l'elaboració del programa
de participació, document obligatori en la memòria dels
plans d’ordenació urbana municipal”.
Una guia que hauria de posar especial èmfasi en l’etapa
prèvia on es defineixen els objectius tant del planejament director
com del general i la regulació amb les diverses administracions
implicades. També hauria d’establir els mecanismes de participació
directa durant les diferents fases de tramitació, sigui en forma
de “consell consultiu ciutadà” o altres. I finalment
dotar-la de recursos senzills que la recolzin davant aquelles institucions
on no quedi clar l’interès públic dins dels objectius
del planejament (en el cas de les institucions municipals, les majors
competències atorgades per aquesta Llei haurien d’anar
acompanyades de major protecció de la participació ciutadana).
La ciutadania interessada en participar en el planejament urbanístic
coneix i es preocupa pel territori on viu i sap què pot guanyar
i què pot perdre. És per això, que la participació
ciutadana constitueix un principi bàsic democràtic i un
indicador fonamental pel desenvolupament sostenible de tota societat.
Actualment ja existeix el coneixement de com han de ser els instruments per un desenvolupament urbanístic sostenible i és el moment de posar-los a la pràctica. En aquest sentit l’articulat de la Llei és massa genèric i entenem que seran desenvolupats en el posterior Reglament o bé per decret tal i com indiquen les disposicions finals. Conceptes com “la utilització progressiva de les energies renovables”, “una política eficaç d’estalvi energètic general”, “la utilització racional del territori i del medi ambient”, “la configuració de models d’ocupació del sòl que evitin la dispersió en el territori” s’han de desenvolupar de manera precisa i convertir-se en instruments objectius i eficaços (per posar un exemple de concreció en la mateixa Llei, destacaríem, sense discutir si la quantitat és la necessària, la reserva de sòl corresponent al 20% del sostre per a la construcció d’habitatge públic com a manera de “lluitar contra la pobresa”).
L’ampliació del Pla Estratègic Metropolità a 36 municipis de l’entorn de Barcelona, amb una superfície de 628 quilòmetres quadrats, on hi viuen gairebé tres milions d'habitants, és vist amb preocupació pels desequilibris territorials que poden sorgir, tal i com va quedar de manifest en el debat que va tenir lloc a la sala d’actes del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya el proppassat dia 5 de juny. Si la primera corona metropolitana queda integrada en aquest “nou centre” és força evident que les anomenades segona i tercera rebran una pressió urbanística més intensa així com els equipaments i infrastructures no desitjats per aquest nou centre urbà . Amb l’inconvenient que en aquests municipis petits la gestió municipal obeeix massa sovint a interessos econòmics particulars i molt susceptibles de rebre favorablement les “pressions externes” del nou centre metropolità en benefici propi. Així existeix el perill que, lluny de fer un front comú i plantejar un disseny territorial supramunicipal i sostenible que contraresti la nova organització territorial com a conseqüència de l’enorme potencial metropolità, alguns governs municipals continuïn despatxant el planejament urbanístic amb un instrumental molt pobre, basat en els mínims normatius, i amb poca voluntat de fomentar la participació ciutadana i les opinions alternatives, que lliures de la pressió dels interessos econòmics particulars, són capaces encara de tenir una visió del benestar col•lectiu i dels interessos generals i presents futurs.
L’argument que Barcelona no ha de perdre competitivitat
i àrea d’influència en la zona de la Mediterrània
no ha de ser a costa de malmetre el territori i la qualitat de vida
dels ciutadans metropolitans ni de la resta del territori . Cal que
tots els interlocutors afectats per aquest nou disseny territorial ho
facin en igualtat de condicions i que sobre tot, els ciutadans i entitats
cíviques que es preocupen pel territori puguin participar activament.
En cas contrari, el disseny del nostre futur serà al marge dels
ciutadans i un cop més es farà més evident l’actual
distància entre els representants i els representats.
En aquest sentit seria força interessant la formació i
consolidació d’una “xarxa cívica per a la
sostenibilitat”, a partir dels col•lectius ciutadans preocupats
per assolir una societat i una gestió del territori sostenibles
i que ja estan sorgint en funció dels problemes que estan apareixent
a nivell local, i que fos capaç de proposar solucions viables
i sistemàtiques a les nostres administracions. Les causes de
la formació d’aquests col•lectius no són pas
arbitràries, ans el contrari, són la resposta a una visió
massa “economicista” de la gestió imperant de les
ciutats i del territori que els ciutadans perceben com a molt negatives.
Pel que fa a l’eficiència energètica en els edificis,
fou en la Directiva comunitària 93/76/CEE on es marcà
l’objectiu de limitar les emissions dels gasos d’efecte
hivernacle en els estats membres mitjançant la millora de l’eficiència
energètica dels edificis . Cal dir que en l’estat espanyol
ja s’ha finalitzat el “Código Técnico de la
Edificación” de la “Ley de Ordenació de la
Edificación” que inclourà aspectes medi ambientals,
mitjançant noves exigències energètiques més
estrictes als compromisos de Kyoto relatius a la reducció d’emissions
d’aquests gasos .
Al nostre entendre, més que una “Certificació Energètica”, caldria una Certificació Medi Ambiental d’obligat compliment en els edificis que oferís una valoració global de les solucions medi ambientals. Si bé l’estalvi energètic i la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle és molt important, aquest tipus de certificació hauria de premiar aquells edificis que contemplessin a més altres aspectes com l’eficiència en l’ús de l’aigua i el seu reciclatge, l’ús de materials respectuosos amb el medi ambient a partir de l’eco-etiquetatge corresponent i obligatori, la qualitat de l’aire interior resultant, l’emplaçament més respectuós amb l’entorn, l’ús de materials constructius de baix consum energètic en la seva elaboració, minimitzar la producció de residus, el potenciar la coberta ecològiques com a element eficaç, sobre tot en les grans ciutats, per reduir la temperatura i els contaminants i incrementar la humitat ambientals , el potenciar en els edificis l’aplicació de sistemes solars passius on la pròpia arquitectura, amb molt poca tecnologia i un sobrecost moderat, pot assolir un estalvi energètic per damunt del 60% i un llarg etc.
Actualment existeix l’Etiquetat Ecològic
Europeu de productes, regulat pel Reglament (CEE) núm. 1980/2000,
de caràcter voluntari i que s’aplica a una gran diversitat
de productes. També existeix la certificació medi ambiental
per als edificis, igualment voluntària, que concedeix l’U.S.
Green Building Council als Estats Units.
Entenem com a molt necessàries totes les actuacions voluntàries
que tinguin com a objectiu informar i potenciar en el ciutadà
el consum responsable. Però, tal i com ja dèiem abans,
un cop coneguda la problemàtica medi ambiental i la seva enorme
complexitat, cal passar a l’acció. Una acció generalitzada
i obligatòria per a tothom que cada cop es més urgent
i que la classe política, que té el poder per fer-ho,
no aplica d’una manera contundent malgrat que molta part de la
societat civil ho reclama pel bé comú de tota la humanitat
i del planeta.
És ben cert que en el nostre país s’han fet grans avenços normatius, impulsats o obligats per la normativa europea:
Un exemple ha estat la normativa solar per a l’aigua
calenta sanitària al municipi de Barcelona, obligatòria
a partir d’una despesa superior a 292MJ útils en càlcul
de mitjana anual que significa a partir d’uns 16 habitatges (tenint
en compte un consum de 35litres/persona, un salt tèrmic anual
de 30ºC i 4 persones per habitatge), quedant-hi exclosos els habitatges
unifamiliars aïllats i en filera.
Aquesta normativa ha impulsat a altres municipis a elaborar-ne una de
pròpia, però, tenint en compte que aquestes tipologies
excloses representen un gran volum en la construcció en aquests
darrers anys en l’àmbit català, seria un lamentable
error no incloure-les en les futures normatives solars.
Un altre ha estat la prohibició de les varietats més perilloses de l’amiant a nivell europeu en el anys 1984 i 1993, si bé la varietat d’amiant blanc no ha quedat definitivament prohibida a l’estat Espanyol fins el desembre del 2001 amb una pròrroga d’un any. Ara bé, “cal recordar que el més gran dels fabricants d'aquest producte a l'Estat espanyol, Uralita, SA, fabrica i comercialitza també les mateixes plaques però sense les fibres d'amiant blanc, per tal de conservar el seu mercat internacional en països on fa molt de temps que està prohibit tot tipus d'amiant. Mentrestant, al nostre país, ens quedem amb l'amiant que continua afegint al fibrociment” .
L’aparició de la diferent normativa sobre els residus a Catalunya també és un avenç important. Però, lluny d’aplicar impostos als residus destinats a l’abocador per potenciar el reciclatge i aprofitament de residus, tal i com ja es produeix en altres països europeus, a Catalunya encara s’està lluitant contra els abocadors no controlats o ens trobem que molts professionals de la construcció desconeixen aquesta normativa, que existeixen ajuntaments on no s’aplica el decret 201/94 i per tant no es demana la fiança, que la recomanació per part dels ajuntaments pel que fa a dipòsits controlats de terres i runes és reduïda, que els ajuntaments no poden complir el decret per manca de recursos, etc.
La normativa és una eina tècnica, però també, la traducció d’un rerafons ideològic, a igual que la dotació econòmica que es dóna als organismes encarregats de la seva aplicació, així com l’agilitat en el procés d’elaboració.
En aquest sentit seria convenient tractar la problemàtica medi ambiental en l’arquitectura i en el plantejament urbanístic d’una manera global i no com una suma de problemes a resoldre. Les dues disciplines són complexes, on intervenen aspectes tècnics i econòmics, però també culturals i socials. Tractar-los d’una manera exclusivament tècnica, creiem que seria un desencert i és per això que caldria defensar la certificació medi ambiental tant en l’arquitectura com en el planejament urbanístic.
La gravetat del problema medi ambiental, que ja ha començat a afectar també als països rics (amb la greu sequera soferta als EUA, les darreres inundacions europees, la ja coneguda pluja àcida, la contaminació de les terres de cultiu degut a la producció agrícola industrialitzada o els problemes de salut degut a la producció ramadera també industrialitzada, etc.), requereix actuacions legislatives àgils i preventives, invertint els recursos necessaris perquè així sigui. Des de la Cimera de Rio a l’any 1992 els avenços fets pels nostres governants han estat molt inferiors a les expectatives creades i pel que sembla, així ha estat també a la Cimera de Johanesburgo celebrada el mes de setembre d’enguany. Seria lamentable, a més d’èticament reprovable, que el criteri acabés sent purament econòmic, es a dir, esperar a actuar quan les despeses generades per aquestes catàstrofes superin els beneficis del nostre sistema productiu insostenible .
LA FORMACIÓ, ELS COL•LEGIS PROFESSIONALS I L’ADMINISTRACIÓ
Els professionals de l’edificació i del
planejament urbanístic necessiten, com dèiem, normatives
globals eficaces, però també, llocs on trobar la informació
i eines pràctiques per assolir un resultat acceptable des del
punt de vista de la sostenibilitat. Si bé, actualment ja existeix
diversitat d’informació (llibres, guies o manuals editats
per diferents institucions públiques, etc.) caldria una sistematització
i centralització d’aquesta perquè no fos el professional
qui realitzés la recerca de manera individualitzada, amb el perill
que comporta d’obtenir-ne una visió parcial.
La funció de l’ensenyament universitari i la formació
continuada professional hi juguen un paper primordial, sent necessària
la col•laboració entre les dues institucions, quant a fer
compatibles els continguts, i la metodologia a impartir i també
entre els diferents col•legis professionals (arquitectes, arquitectes
tècnics, enginyers de camins, etc.).
A diferència de les carreres universitàries, on els Plans d’Estudis fixen els continguts dels perfils professionals, la major flexibilitat dels Col•legis Professionals permetria organitzar cursos periòdics de formació capaços d’anar incorporant i consolidant les noves problemàtiques medi ambientals. La participació d’estudiants universitaris, mitjançant l’ús de crèdits lliures, seria una bona manera d’apropar els continguts medi ambientals als futurs professionals d’una forma estructurada mentre cert Plans d’Estudis no els contemplessin . Òbviament, aquest treball conjunt permanent podria constituir la base per la reforma d’aquests pel que fa a la incorporació de les consideracions medi ambientals.
En funció dels diferents perfils professionals
i les seves respectives responsabilitats, aquests cursos podrien organitzar-se
en diversos mòduls on la suma de tots proporcionés una
exhaustiva visió de conjunt (coneixement de la normativa actual,
estudi de les diferents qualificacions o etiquetatges voluntaris arreu
del món en edificació i planejament urbanístic,
estratègies projectuals arquitectòniques i urbanístiques,
coneixement del cicle de vida dels materials, ús de sistemes
constructius respectuosos amb el medi ambient, eines de càlcul
per l’estalvi energètic tant en l’execució
com en el funcionament posterior aplicables en l’edificació
i en el planejament urbanístic, estalvi i reciclatge d’aigua,
residus i reciclatge de materials de la construcció, etc.).
L’èxit, però, d’un curs d’aquestes característiques,
creiem, seria a partir de l’aplicació d’un seguit
d’eines pràctiques que facilitessin l’activitat professional
en els diversos camps, és a dir, que, un cop finalitzat aquest,
el professional tingués tota la informació per dur-la
a la pràctica.
Entenem que una col•laboració permanent d’aquest tipus en l’àmbit de medi ambient entre la universitat i els diferents col•legis professionals constituiria un objectiu ambiciós, on la millor formació dels tècnics, tant si treballen de manera lliberal, per l’administració o l’empresa, seria un primer pas per afavorir la incorporació dels paràmetres medi ambientals en diferents sectors de la societat. És evident que l’acció professional individual no és suficient, però, marcaria una tendència favorable.
L’accés a la informació és una altra eina clau. En aquest sentit la pàgina electrònica de l’Agenda de la Construcció Sostenible del Col•legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics constitueix un bon referent a molts professionals que, en el dia dia professional, cerquen informació general o novedosa, solucions concretes, materials, etc.
Si els col•legis professionals són “...administracions “impròpies”, d’institució avalada professionalment que arriba allà on les administracions pròpies no poden arribar...” entenem que els hi correspon un paper important en la sensibilització de la societat pel que fa a les polítiques medi ambientals aplicables en l’arquitectura i el planejament urbanístic.
Per una banda, els col•legis professionals són interlocutors amb la ciutadania i sensibilitzar-la seria una excel•lent manera de fomentar una major demanda per a una edificació i un planejament urbanístic sostenibles, és a dir, proporcionaria el coneixement necessari al ciutadà perquè exercís el seu poder com a consumidor (els tècnics redactors dels projectes, davant la demanda creixent, haurien d’incorporar els paràmetres medi ambientals i el mateix succeiria als promotors). També creiem que és la seva funció explicar com la qualitat arquitectònica i urbanística són fonamentals per assolir un nivell satisfactori de paràmetres medi ambientals i que això, no ha de ser un fet aïllat ja que la qualitat no implica necessàriament desviaments pressupostaris que la nostra societat no pugui assolir.
Per l’altra, també són interlocutors
amb les administracions. Juguen un paper rellevant en l’elaboració
de les lleis que regulen el sector i així hauria de ser en els
aspectes medi ambientals.
En l’àmbit de la investigació també ha de
ser l’interlocutor entre el professional i l’administració
i ha de defensar que aquesta no sigui a costa del col•lectiu professional
com succeeix en el camp de la investigació científica
a l’Estat Espanyol. Actualment els honoraris professionals i el
temps de redacció d’un projecte amb sistemes constructius
innovadors (sistemes prefabricats, incorporació de paràmetres
medi ambientals com sistemes solars actius i passius d’estalvi
energètic, etc.) són els mateixos que dissenyat amb sistemes
convencionals. Creiem que s’està cometen un error greu
perquè arribarà un moment que el col•lectiu, el
qual està demostrant una gran professionalitat, no podrà
assolir tot el risc de la responsabilitat que implica la innovació
i menys quan la seva remuneració no està en consonància
amb ella.
Proposar nous models, generar opinió compromesa,
avançar-se amb esperit constructiu i crític a les directrius
polítiques i de les diferents administracions són funcions
que, al nostre entendre, han d’exercir els col•legis professionals.
En definitiva, recuperar un paper actiu en la societat i que li sàpiga
transmetre que el “servei arquitectònic suposa una prestació
intel•lectual, cultural i artística professional”
i “que una bona qualitat arquitectònica millora la qualitat
de vida i la relació dels ciutadans amb el seu entorn”.
ALGUNES REFLEXIONS FINALS
És indubtable que l’elecció de cert tipus de materials, dels sistemes constructius, de l’organització espacial, del tipus de refrigeració o calefacció són decisions preses pels tècnics que poden millorar considerablement la qualitat i funcionament d’un edifici. És a dir, està en les seves mans reconduir la demanda d’edificis cap a una arquitectura capaç d’innovar i ser al mateix temps respectuosa amb el medi ambient. Entenem que l’aportació professional que pot fer el nostre col•lectiu no és gens menyspreable.
Des dels col•legis professionals cal defensar l’arquitectura (aquella feta amb dignitat, pensada per a les persones, respectuosa amb el seu entorn...) ja que la vulgaritat constructiva es defensa per si sola. Fomentar l’arquitectura envers la ciutadania com a disciplina que encara té molt a investigar i molt a dir sense caure en el parany exclusiu del “discurs tecnològic”.
Des dels àmbits polítics i de les administracions calen normatives que recondueixin el consum actual a un consum responsable. Són instruments necessaris perquè el conjunt de la societat modifiqui els seus hàbits no sostenibles.
Aquestes són algunes de les reflexions que han anat sorgint en la pràctica professional, acompanyades també de molts dubtes. Però, el que és indubtable és que, tenint en compte que el 42% del consum energètic total europeu pertany a l’edificació i que aquest té un creixement anual del 2% , el nostre col•lectiu hi té una gran responsabilitat, ens agradi o no!
5)- LAS ENVOLVENTES DE LOS EDIFICIOS Y LA SOSTENIBILIDAD
1. Existen diversas razones por las
cuales se construyen pocos ejemplares de superficies
captoras en concreto y arquitectura sostenible en general.
La primera es la poca demanda actual en nuestro
país, comparada con otros países
europeos donde los gobiernos se han implicado en sensibilizar a los
ciudadanos, véase el ejemplo de Alemania
que ha alcanzado una reducción del 19,1%
de las emisiones de los gases de efecto invernadero entre el periodo
1990 i 2000 . Por desgracia en España estamos a años luz
ya que ni siquiera se está cumpliendo
el Protocolo de Kyoto en cuanto a estos gases.
Otra razón es la poca conciencia por
parte de muchos arquitectos sobre los temas
de captación solar en concreto y por los temas medioambientales
en la arquitectura, cuando lamentablemente la
edificación es responsable del 42% del
consumo energético europeo , por poner un ejemplo.
Y la tercera por un cierto sobre coste inicial
que se reduce enormemente cuando nos alejamos
de los productos exclusivamente tecnológicos y adoptamos
sistemas pasivos, tanto en la captación solar como de otra índole
(incremento de la inercia térmica y del aislamiento, ventilación
natural, etc.) . Actualmente nos encontramos
en una sociedad de consumo que prima la tecnología
aplicada a la arquitectura más que a la arquitectura misma,
desaprovechándose la gran cantidad de recursos que tiene para
responder a las muchas exigencias medioambientales.
2. La fachada que nos gustaría hacer y la arquitectura
en general es aquella que fuese capaz de proporcionar
la energía necesaria para un edificio energéticamente
autónomo, lo cual, requiere una considerable superficie captora
para calefacción y para la producción de energía
eléctrica, así como un grosor
de aislamiento considerable . En definitiva, se trata de un tema de
presupuesto inicial con un periodo de amortización
más o menos largo en función de
los sistemas predominantes escogidos.
3. El aprovechamiento de la cubierta o su tratamiento
como jardín no es un invento nuevo: tradicionalmente
en los países mediterráneos siempre se ha utilizado
la azotea para usos domésticos y el propio arquitecto Le Corbusier
ya propuso en su arquitectura los “jardines
suspendidos”.
El uso colectivo tiene sus raíces en
la cultura pero también en el nivel económico
de la sociedad misma. Actualmente los países desarrollados gozan
de un buen nivel económico, con lo cual, cada individuo puede
resolver de manera autónoma sus necesidades
en muchas cuestiones (“yo tengo mi propio
jardín, yo tengo mi propia piscina, yo tengo mi propio coche”,
etc.). Además el uso colectivo implica un sobre coste de mantenimiento
comunitario que nadie quiere asumir. Ni los usuarios, ni los promotores
públicos y privados quieren hacerlo. Así, cuanto más
rica es una sociedad más tiende a individualizarse
y menor es la necesidad de compartir determinados
usos. Puede decirse que una sociedad altamente individualizada
puede generar una sociedad poco sostenible.
En cuanto a las cubiertas ajardinadas existen
también otras razones. Su aplicación
en los edificios existentes es complicada porque no se ha tenido en
cuenta la sobrecarga de este tipo de cubiertas y, por lo tanto, es difícilmente
asumible por la estructura sin perder los márgenes de seguridad.
En el caso de los de nueva construcción, su poca implantación
es debido a las razones anteriormente expuestas:
a un sobre coste inicial y al posterior mantenimiento.
Es obvio que cuanto mayor sea la demanda, mayor
será la oferta y más ajustados los precios por parte de
las empresas del sector.
Valdría la pena hacer un esfuerzo por
recuperar estos espacios ya que representaría
una nueva lectura del espacio ciudadano, un gran beneficio medio
ambiental, y también una mejora de la calidad de vida de los
ciudadanos.
4. Es verdad que se han hecho grandes avances
en la normativa medioambiental, si bien, sería
necesario que ésta obedeciese a una estrategia
de conjunto.
En este sentido, una vez más, se ha perdido
una gran oportunidad en la pronta aprobación
del Código Técnico de la Edificación ya que hubiese
sido muy positivo introducir el concepto de
certificación medioambiental también obligatoria.
Por poner otros ejemplos de la falta de coordinación
general, cómo se puede pensar en la captación
solar pasiva o en la refrigeración mediante ventilación
natural cruzada si el Decreto de Habitabilidad 28/1999 de la Generalitat
establece unos mínimos de calidad, incluida la iluminación
y la ventilación, que difícilmente
pueden favorecer la cualidad medioambiental de los
edificios. O cuando la Ley de Urbanismo 2/2002 de la Generalitat dispone
los mecanismos medioambientales en el planeamiento
urbanístico de una manera muy vaga.
5. La aparición de la Ley de la Ordenación
de la Edificación (L.O.E.) ha implicado
la obligatoriedad de un seguro en las viviendas. Este seguro ha comportado
una distorsión que a la larga puede ser grave para el avance
tecnológico en la edificación:
las compañías aseguradoras no quieren ningún tipo
de riesgo y están poniendo trabas en muchos casos a cualquier
tipo de innovación arquitectónica
y constructiva. Esta situación era más que previsible
dado el carácter conservador de estas compañías,
las cuales están sujetas a las leyes
del mercado.
Lo lógico hubiese sido establecer un
sistema vinculado a la Ley que “dotara a
nuestros institutos de investigación y a nuestras universidades
de amplios recursos, para que fueran estas instituciones
las que, de acuerdo con su función social,
hiciesen de laboratorio experimental y nos facilitasen a los profesionales
el resultado de su trabajo y así”, los arquitectos, “poder
también realizar mejor nuestra función
social”.
Las leyes son necesarias ya que deben resolver
situaciones conflictivas, pero nunca,
impedir la capacidad creativa y tecnológica de la arquitectura,
debiéndose incorporar los mecanismos
adecuados para asumir su complejidad como
disciplina de larguísima tradición histórica y
sobre todo, si además debe de responder
a las solicitaciones medioambientales crecientes
de la sociedad.
6)-PRESENTACIÓ D'UN HABITATGE UNIFAMILIAR
AÏLLAT
OBRA: Habitatge unifamiliar aïllat
EMPLAÇAMENT: C/. Vista Alegre, 81 ( Urb. El Sosiego )
Terrassa
ARQUITECTES: Fidela Frutos Schwöbel
Josep Maria Sanmartín Burgués
DIRECCIÓ D’OBRES: Fidela Frutos Schwöbel, arquitecta
Juan Carles Ambel Alcaraz, arquitecte tècnic
COL•LABORADORS: Lluís Marcos Moner, arquitecte (càlcul
d’estructures)
LKN. Sistemes (assessorament demòtic)
AIGUASOL ENGINYERIA (càlcul energètic)
CONSTRUCTOR: Construcció i Rehabilitació Olivan S.L.
SUP. CONSTRUÏDA 217m2
P.E.M. 23.800.000ptes.
PROJECTE: 1997
EXECUCIÓ: 1998-2000
I INTRODUCCIÓ
El projecte presentat és un habitatge aïllat unifamiliar a Terrassa (Vallès Occidental) amb un pressupost força ajustat com a punt de partida previ. La limitació econòmica ha implicat escollir molt acuradament els paràmetres medi ambientals i d’estalvi energètic per tal d’optimitzar el resultat arquitectònic i constructiu i, lluny de ser una limitació alhora de plantejar el projecte, ha permès el convenciment de les decisions preses.
L’arquitectura ha demostrat en tota la seva història
la capacitat d’adaptació al seu entorn i ens ha proporcionat
un seguit de mecanismes espaials i climàtics senzills, econòmics,
de baix consum energètic i poc contaminants per resoldre les
necessitats humanes. Convençuts de la vigència d’aquests
mecanismes, que inclouríem dintre dels sistemes passius on la
pròpia arquitectura assoleix el control climàtic sense
cap tecnologia addicional, proposem recuperar-los per la seva riquesa
espacial i els complementem, si bé d’una manera moderada,
amb altres sistemes actius, basats en l’ús de la tecnologia
i un cert consum energètic.
L’estratègia de projecte escollida és la integració
d’aquests dos sistemes en la matriu formal i funcional del projecte,
mantenint un acurat equilibri entre els recursos econòmics, la
tecnologia utilitzada, el consum energètic i la qualitat resultant
dels espais dissenyats.
En aquest projecte els sistemes passius utilitzats són la millora de l’orientació en l’emplaçament de l’habitatge, el tractament de les façanes segons l’exposició solar, la utilització climàtica dels espais intermedis i els increments de l’aïllament i de la inèrcia tèrmica. Els sistemes actius, aplicats en la façana sud i en la coberta, estan formats per un captador solar d’aire per calefacció de l’edifici i l’escalfament de l’aigua de la piscina i dues plaques solars per aigua calenta sanitària en la coberta. Finalment, i com a mesura d’estalvi d’aigua potable, esmentar la recollida d’aigües pluvials de la coberta per al rec del jardí.
Per tal de comprovar l’estalvi d’algunes solucions preses es realitzà un estudi energètic bàsic de l’edifici. Pel que fa a la calefacció, s’analitzaren els increments de la inèrcia tèrmica i de l’aïllament i l’aportació del captador solar d’aire. Pel que fa a la refrigeració, s’analitzà l’efecte de les lamel•les orientables en la façana sud per impedir la radiació solar directa a l’habitatge durant l’estiu.
El rigor pressupostari implicà escollir sistemes i materials constructius convencionals i estàndard del mercat: l’estructura és de pilars i jàsseres de formigó, perquè permet una millor adaptació a la flexibilitat dels espais i la interrelació entre ells, la façana i les divisòries interiors són de materials ceràmics i els acabats interiors són enguixats i pintats, enrajolats tradicionals, gres ceràmic i fusteria d’alumini.
A continuació descrivim els mecanismes d’estalvi utilitzats en el projecte, agrupats en sistemes passius, en sistemes actius i en l’estalvi d’aigua potable.
II L’ARQUITECTURA I ELS SISTEMES ENERGÈTICS PASSIUS:
EMPLAÇAMENT I PROGRAMA
L’edifici està situat en una parcel•la allargada
que dóna a dos carrers i orientada a Nord-Sud amb una desviació
d’uns 20 graus. El terreny natural té una lleugera pendent
a Sud i en la part final té un desnivell de 8 metres respecte
del carrer inferior.
Les façanes Est i Oest s’ajusten als límits permesos
(3 metros) mentre que la façana Nord manté una distància
de 8m. (superior al límit mínim de 4 metres) per diversos
motius: respectar una alzina i dos pins existents que esmorteixen l’efecte
de l’aire de Nord sobre aquesta façana durant l’hivern
i per afavorir l’ús d’aquest espai ombrejat a l’estiu,
donant-li més privacitat envers el carrer.
L’accés a la parcel•la es produeix pel carrer superior
que dóna a Nord, per un costat de la façana d’aquesta
i, mitjançant una rampa pavimentada, s’arriba a l’accés
principal de l’edifici situat en la façana Oest. Aquest
accés tangencial per la rampa independitza la zona de pas de
la zona ajardinada a Nord d’ús més privat.
L’edifici es desenvolupa en tres plantes i s’adapta al pendent
mitjançant dos volums. En el primer hi trobem l’habitatge
pròpiament dit i en el segon, orientat completament a Sud, l’espai
de la piscina seminterior i els mecanismes solars per a la calefacció.
En la planta inferior semisoterrada hi ha l’accés a l’edifici
a través d’un espai polivalent, la piscina seminterior
a doble alçada, un lavabo i el vestíbul amb l’escala
que comunica a la resta de les plantes. En la planta intermèdia,
considerada com a planta baixa, hi ha la sala-menjador, un segon lavabo
i la cuina. I a la planta superior hi trobem les tres habitacions, el
bany principal i un estenedor.
El correcte emplaçament de tot edifici en el seu entorn té
grans avantatges des del punt de vista de l’estalvi energètic,
però també, permet perllongar el programa funcional de
l’arquitectura a l’exterior o a l’inrevés,
aprofitar les característiques de l’espai exterior per
qualificar l’interior del propi edifici.
FAÇANES:
El disseny de les façanes ha estat condicionat per l’orientació
solar, dissenyant-les en funció dels guanys a l’hivern
i les pèrdues energètiques a l’estiu, i pel grau
de privacitat dels espais interiors. Així, a les façanes
Nord, Est i Oest es minimitzen les obertures i en la façana Sud
es concentren pràcticament totes.
Hem de recordar que en les nostres latituds la radiació més
eficient a l’hivern és a les superfícies orientades
a Sud, mentre que en l’orientació Est i Oest és
mínima i per contra, a l’estiu produeix un sobre escalfament
generalment no desitjat.
Façana Nord:
En aquesta façana hi ha una porta vidrada, que permet un accés
fàcil al jardí d’ús estival i les vistes
d’aquest des de la cuina, i una finestra horitzontal en la part
superior que ventila i il•lumina la zona de l’escala. Podem
dir que l’espai de l’escala actua de “xemeneia”,
reconduint i expulsant l’aire a l’exterior mitjançant
aquesta obertura. Aquest efecte de ventilació natural permet
refrigerar l’habitatge a l’estiu durant el període
nocturn.
Façana Oest:
Està orientada 20 graus a Sud i en ella hi trobem:
L’accés, format per dues portes opaques amb aïllament
que poden obrir-se del tot per permetre diversos usos a l’estiu.
Una balconada mínima a la sala per afavorir les vistes llunyanes
al poble d’Ullastrell que crèiem interessants. I una balconada
gran a l’estenedor que serveix d’hivernacle a l’hivern
i que permet prescindir de la secadora. En cas de no desitjar aquest
efecte a l’estenedor és possible obrir una finestra corredissa
per expulsar la calor a l’exterior.
Façana Est:
En ella s’hi concentren les obertures dels espais utilitzats principalment
al matí:
La finestra de la cuina a l’alçada del taulell de pedra
artificial serveix per il•luminar amb llum natural la zona de
treball. La finestra del menjador, amb la mateixa geometria que la de
la cuina, permet les visuals un cop assegut. I la finestra del bany
principal també a l’alçada de la pica.
Façana Sud:
En ella s’hi troben els principals elements captadors passius:
L’obertura a doble alçada de la piscina, amb tancaments
formats per dues portes corredisses amb vidre doble i dues més
amb lamel•les orientables. I l’obertura unificada de les
tres habitacions en la planta superior, on les balconades es troben
enretirades 1 metre de la façana per a un millor funcionament
hivernal i estival, gràcies a l’espai intermedi creat,
i protegides també per lamel•les orientables.
Les superfícies vidrades en aquest habitatge són superiors
als edificis convencionals (50m2) i es concentren principalment a la
façana Sud. Les raons són força evidents en el
cas de l’hivern: tenen un paper fonamental en l’aprofitament
de l’ “efecte hivernacle” i permeten un gran estalvi
d’energia elèctrica per la gran quantitat de llum natural
existent en l’habitatge. En el cas de l’estiu, la radiació
solar es controla mitjançant lamel•les orientables, les
quals, sempre es troben situades a una certa distància de la
superfície vidrada per tal de crear espais intermedis que actuen
de coixí tèrmic.
Des del projecte s’ha tingut molta cura perquè tots els
espais, tant principals com secundaris, tinguin un grau de permeabilitat
a l’exterior compatible amb la seva funció en totes les
èpoques de l’any: quan la façana Sud es manté
tancada amb les lamel•les per impedir la radiació solar,
des de la sala i el menjador es tenen vistes i entrades de llum natural
alternatives. Aquest criteri de permeabilitat també s’ha
aplicat als espais interiors: l’escala, lluny de ser un espai
tancat envers l’habitatge, rep llum natural a través de
les superfícies vidrades de la cuina i de la sala o bé,
rep la llum càlida de ponent de l’hivern des de l’estenedor.
Aquestes decisions de projecte fomenten l’estalvi energètic
i, al mateix temps, qualifiquen els espais, potenciant la llum natural,
la qual proporciona un gran confort als seus usuaris.
ELS ESPAIS INTERMEDIS:
L’espai polivalent d’accés i el doble espai de la
piscina es mantenen tancats a l’hivern, mitjançant portes
corredisses amb vidre doble, i poden obrir-se completament a l’estiu.
Aquest mecanisme senzill permet, per una banda, aprofitar a l’hivern
l’efecte hivernacle per escalfar l’espai de la piscina i
perllongar el seu ús més enllà dels mesos estrictament
permesos pel clima. En cap moment, i amb la total complicitat dels usuaris,
s’ha pretès que sigui un espai “climatitzat”
que impliqués altres energies no renovables o un increment del
pressupost degut a una instal•lació més complexa.
I per l’altra, oferir una temperatura moderada, sobre tot durant
l’hivern, a la superfície vidrada de la sala que dóna
a aquest espai intermedi.
En el cas d’estiu, tots dos espais es transformen en zones porxades
en ombra i ventilades de forma natural. La radiació solar que
pugui incidir s’impedeix mitjançant portes corredisses
amb lamel•les orientables.
L’ús d’aquestes lamel•les permet estalviar
un 25% de l’energia que hauríem de consumir per refredar
l’edifici amb altres mitjans energètics tal i com indica
l’estudi energètic anteriorment esmentat.
Aquests dos espais intermedis s’entenen com a reguladors climàtics
i, alhora, com a mecanismes arquitectònics de relació
visual entre dos àmbits de funcions molt diferents. Aquesta transparència
entre espais permet percebre’ls més grans de la seva dimensió
real.
INCREMENT DE LA INÈRCIA TÈRMICA
En tot l’habitatge s’ha incrementat la inèrcia tèrmica
(capacitat d’un material d’acumular calor) invertint la
disposició tradicional de la façana: la paret de maó
perforat de 14cm. es disposa en la part interior, seguit de la capa
d’aïllament de 4cm., la cambra d’aire ventilada i finalment
l’envà de 7cm. amb l’acabat de monocapa o arrebossat.
Aquest procediment constructiu senzill i econòmic ajuda a mantenir
una temperatura interior més estable, suavitzant les oscil•lacions
tèrmiques entre el dia i la nit, així com les de l’estiu
i l’hivern.
Els materials ceràmics tradicionals són excel•lents
elements de tancament que tenen la propietat de fabricar-se fàcilment,
amb un consum energètic molt inferior a altres materials nous
en la construcció, són econòmics i segons el tipus
de maó tenen una inèrcia tèrmica molt acceptable.
REDUCCIÓ DE LES PÈRDUES TÈRMIQUES: INCREMENT DE
L’AÏLLAMENT TÈRMIC
Per raons econòmiques no va ser possible utilitzar aïllaments
ecològics ni aconseguir gruixos de 15-20cm. per assolir una pèrdua
energètica mínima com es considera en els edificis totalment
bioclimàtics, perquè hauria suposat un increment del pressupost
no assumible. Tampoc hagués estat possible per les dimensions
mínimes de la façana Nord sense perjudicar el programa
de l’edifici.
El gruix de l’aïllament (poliuretà projectat) és
de 4cm. en la façana amb un coeficient de transmissió
total de K(façana)= 0,4 W/m2ºC i en la coberta de 6cm. amb
un coeficient de transmissió total de K(coberta)= 0.33W/m2ºC
.
Les pèrdues tèrmiques majors de la façana, comparant-ho
amb una façana aïllada amb 20cm., són compensades
amb una major superfície captora en la sala i les habitacions
i les pèrdues tèrmiques d’aquestes es controlen
a partir dels espais intermedis.
La limitació econòmica, tal i com dèiem al principi,
ha obligat a un equilibri entre el funcionament energètic de
l’edifici i la qualitat arquitectònica dels espais resultants.
En aquest sentit, ens definim per una arquitectura capaç d’assolir
el major número possible de paràmetres medi ambientals
sense perdre la qualitat espacial. L’estratègia del projecte
és clara: els espais intermedis milloren les pèrdues tèrmiques
en l’habitatge i incrementen la qualitat espaial de l’arquitectura.
III L’ARQUITECTURA I ELS SISTEMES ACTIUS
Els sistemes actius en aquest habitatge són
un mur captador solar d’aire per la calefacció i l’escalfament
de l’aigua de la piscina, instal•lat a la façana
Sud, i dues plaques solars per a l’aigua calenta sanitària,
instal•lades a la coberta.
Com dèiem inicialment, el programa de l’edifici es desenvolupa
en dos volums: mentre el primer manté el paral•lelisme
amb el carrer el segon s’orienta completament a Sud. Sembla raonable
que la façana que conté els principals elements captadors,
tant passius com actius, adopti la millor posició per la captació
solar més eficient a l’hivern.
El mur captador solar es basa en el Mur Trombe que és un sistema
passiu que escalfa l’aire per l’efecte hivernacle. Aquest
circula per convecció natural per una cambra tancada i delimitada
per una superfície de vidre i un mur pintat de negre d’elevada
inèrcia tèrmica (capacitat d’emmagatzemar escalfor)
i s’impulsa directament a l’espai interior que té
al darrera, mitjançant unes obertures en el mur a la part superior
i inferior. Durant la nit, gràcies a la inèrcia tèrmica,
el mur pintat de negre radia l’escalfor acumulada durant el dia
a l’interior de l’edifici.
En el nostre cas, no es tracta d’un mur pensat amb inèrcia
tèrmica. En estar separat de l’habitatge per l’espai
de la piscina, interessa que l’aire calent hi arribi amb les menys
pèrdues tèrmiques possibles. Per aquest motiu s’aïlla
la paret del mur solar (la que dóna a la piscina) i es transporta
l’aire calent directament a l’interior de l’habitatge
impulsat per un ventilador i conduït per tubs aïllats, amb
la idea de cedir-hi l’escalfor el més ràpidament
possible. Cal dir, però, que el mur captador funciona hores després
de no incidir-li el sol. La raó és que el mur interior
ha acumulat suficient calor, perquè l’aire que hi circula
assoleixi la temperatura de consigna de l’interior de l’habitatge.
Segons l’estudi energètic ja esmentat l’aportació
energètica del captador solar amb ventilació forçada
és del 35% de les necessitats totals de l’habitatge.
Aquest mur està format per diversos elements:
En la part més exterior hi ha una planxa de policarbonat amb
cambra. L’accessibilitat d’aquest mur des del jardí
i el possible vandalisme, la facilitat de muntatge i la seva repercussió
econòmica i la millora energètica per la cambra d’aire,
recomanaren aquest material envers el vidre.
Seguidament hi ha una cambra d’aire d’uns 12cm. per on circula
l’aire i un serpentí d’aigua pintat de color negre
per incrementar la temperatura de la piscina i que està connectat
al sistema de depuració mitjançant un “bypass”.
Finalment, una planxa grecada metàl•lica també de
color negre collada a una doble paret de doble maó buit amb 10cm.
d’aïllament en el seu interior.
L’aire de retorn, reconduït per l’escala i forçat
per un ventilador, circula per un segon conducte que l’impulsa
cap a la part inferior del mur captador. És a partir d’un
sistema de sondes i termòstats que es regula el pas de l’aire:
si s’aconsegueixen les temperatures de consigna establertes per
l’hivern i per l’estiu, s’activa o s’atura el
ventilador.
En l’època estival l’aire sobrescalfat del captador
s’expulsa a l’exterior per dues comportes manuals i s’impedeix
una possible entrada a l’habitatge col•locant en el tub
d’impulsió una comporta manual antiretorn practicable des
de l’interior.
La desviació entre el volum de la piscina, que conté els
principals elements captadors, i el volum de l’habitatge, pròpiament
dit, proporciona una volumetria resultant força suggerent.
La contundència geomètrica de l’element captador
(superfície de 3,5mX5,5m) s’integra a la façana
Sud i suggereix un joc entre el buit i el ple respecte de l’obertura
a doble alçada de la piscina. El contrast entre materials tradicionals
i més tecnològics resulta igualment interessant en l’estratègia
de projecte: genera un llenguatge arquitectònic determinat que
permet a l’usuari entendre’l com a una màquina d’intercanvi
energètic.
Finalment, en la coberta no transitable hi ha dues plaques
solars per l’aigua calenta sanitària amb doble circuit.
L’acumulador, amb resistència elèctrica al no haver-hi
subministrament de gas, i la resta de mecanismes d’aquesta instal•lació
es troben a l’estenedor.
IV L’ARQUITECTURA I L’ESTALVI D’AIGUA
En les façanes Est i Oest observem dues gàrgoles metàl•liques
que recullen les aigües pluvials de la coberta i la terrassa i
la concentren en dos punts del jardí. Tant aquestes aigües
com les que es recullen al jardí, es connectaran a un futur dipòsit
soterrat i s’utilitzaran per regar el jardí.
Explicitar la funció dels mecanismes sostenibles, com és
el cas de les dues gàrgoles, forma part igualment de l’estratègia
del projecte anteriorment esmentada. L’ombra d’aquestes
dues gàrgoles sobre les façanes ha estat considerada des
del projecte, sent un element arquitectònic més. Val a
dir, que no s’ha inventat res de nou: la tradició arquitectònica
mediterrània està colgada de magnífics exemples
on el mecanisme de la llum i l’ombra forma part de l’arquitectura.
Fidela Frutos Schwöbel
Josep Maria Sanmartín Burgués
Barcelona, 20 de novembre de 2001
